DIA DE LA POESIA CATALANA A INTERNET

Donzelles de l'any 2000, es solidaritza amb lletra en el DIA  DE LA POESIA CATALANA A INTERNET, us convidem a llegir aquests poemes de Dolors Miquel extrets de CiutatOci, POETA DEL MES durant l'octubre de l'any 2009.

El Paradís «Si un home travessés el Paradís en un somni i li donessin una flor com a prova que hi havia estat i si al despertar trobés aquella flor a la seva mà... Llavors, què?» COLERIDGE Vaig travessar el paradís en un somni i em van donar una flor. La flor era allí quan em vaig despertar, a sobre els llençols. Era bellíssima. Li vaig ensenyar a ma mare que vivia tancada al cor d’una carxofera filant-se la seda dels ulls, treballant-la en uns meravellosos sudaris de mil colors. He estat al paradís, mare- li vaig dir. I ella es va treure de la butxaca una flor seca, igual, idèntica. Vaig saber aleshores que no n’hi havia prou d’ haver estat al paradís. Inèdit

Caminant pels camps, un migdia fred i assolellat de Gener Tornen a mi les cares i en la solitud arravatada dels camps en els Horitzons de ciutats, de xemeneies abandonades, de mars, d’immensitat, recupero el tapís d’éssers que van poblar la solitud extrema de la meva ànima. Apareixen més reals que quan eren reals. Apareixen quan ja no esperava sota cap arbre i havia après a mirar el cel i la vida amb una tranquil•la desesperança . Tornen per a fer-me desaprendre. Tornen amb la mirada obscura de la roca. Tornen amb la llengua sagrada de l’amnèsia. Tornen amb els llavis intensos de l’escorça. Em criden amb l’iris verd de la meva mare invisible, amb el blau de la veu del meu pare sense forma. S’estiregassen ígnies entre els espais dels arbres, em demanen que desaprengui, amb la gola dels tronc foradats amb l’anhel de la bèstia amagada al cau de la memòria. I em quedo sola amb elles tornant, desaprenent, cridant com la terra amb el vent fred i el glaç bategant com el brot, travessant l’escorça, Naixent-me de gener, donant-me. Inèdit

Boira Van travessar la porta un estiu a l’hora de la migdiada, i es van posar a copular sota l’arbre del safareig fins que en va caure un fill, que era verd com un espasme d’aigua aturada i que es va morir a l’instant. D’aquella mort en va néixer una boira petita i espessa que va inundar tota la casa de marees fins a les habitacions altes, i més enllà fins a la tanca de filferro dels últims bancals de l’ hivern. Inèdit

Don Joan, el poeta “Déu ens dó ser catalans per menjar bon pa amb tomàquet.” Miquel Martí i Pol. Per nas, d’algun Parnàs de via estreta baixant amb pas de tranca mal resolta, felibre eixorc, cabrada desimbolta menjuquejar, et vol, la coltelleta. Ets un bardell entès en el pillatge, que, empavonant la veu escarpidora, anques ajups versant verset salvatge, fronterejant amb l’espessigadora. Fins que un revolt, aixafant un tomàquet que et va fer xof, cloïssa mal tancada, et vas voler cruspir aquell tomàquet que a un altre ja li polia les botes. Encara et dol aquella relliscada que ¡Oh!, no vas poder endinyar-les totes. Del llibre “El Musot”  Dolors Miquel.